En el retorn a l’activitat després del confinament per la pandèmia de la COVID-19 sentim a parlar molt sovint sobre la conveniència o la necessitat de fer tests diagnòstic al personal de les nostres empreses o a la població en general.
Per a comprendre quina informació ens pot aportat cada tipus de test convé saber que hi ha dos grups principals de tests diagnòstics per a veure si tenim, o hem tingut, una infecció pel SARS-CoV-2, virus que provoca la COVID-19: alguns d’aquests tests detecten la presència del virus en el nostre organisme i d’ altres tests detecten la reacció que fa el nostre cos a la presència del virus.
Microfotografia de transmissió de partícules del virus del SARS-CoV-2, aïllada d’un pacient. Imatge capturada i colorejada en el Centre d’Investigació Integrada del NIAID (IRF) a Fort Detrick, Maryland.
TESTS DE PRESÈNCIA DE VIRUS:
Són proves que detecten la presència del propi virus en el nostre cos. S’agafa una mostra del nas o la gola i es mira si hi ha virus. Com que els virus són molt difícils i lents de cultivar, el que es fa és una prova que detecta si tenim partícules del virus dins del nostre cos. Segons què detectin, aquests tests poden ser de dues menes:
- Tests que detecten els àcids nucleics del virus (ADN o ARN): Aquestes proves detecten si en la mostra hi ha partícules d’àcid nucleic d’aquell virus en particular (tots els virus tenen àcids nucleics però cadascú el seu). El SARS-CoV-2 és un ARN virus. És la famosa PCR (Polymerase Chain Reaction) que vol dir que un enzim (una polimerasa) es posa a fer còpies d’un fragment de l’àcid nucleic del virus però només si hi ha una primera partícula d’aquest virus que inicia la reacció en cadena. Si no hi ha virus, la reacció no s’inicia. Un sistema mesura si la reacció s’ha produït (hi havia virus) o si no s’ha produït (no hi havia virus). Com que és una reacció amplificada, és molt sensible. Es necessita personal i equips especialitzats i triga unes hores.
Aquestes proves són útils per a saber qui té el virus al cos en aquell moment. Pot ser que tingui símptomes o pot ser que no.
Sembla que, algunes vegades, quan una persona ha passat la malaltia i ja està curada pot donar positiu (té el virus al cos) durant uns parell de setmanes més però aquell virus ja està tan malmès que no pot infectar una altra persona. Però això no se sap segur. Per això, si dóna positiu, es recomanen un parell de setmanes més d’aïllament, encara que ja es trobi bé, fins que la prova PCR doni negativa.
- Tests que detecten antígens vírics: Detecten si en la mostra hi ha partícules de la càpsula proteica del virus (antígen). Aquestes proteïnes tenen la capacitat de reaccionar amb els anticossos anti-virus. Per això diem que és una prova de reacció antigen-anticòs. Es posa en contacte la mostra (hisop del nas o la faringe) amb un sèrum que conté anticossos contra aquell virus en particular i es mira si hi ha reacció. Com que no és una reacció amplificada (no hi ha multiplicació de l’antígen) no és gaire sensible. Hi ha d’haver molts virus per a poder-los detectar. Però pot ser molt útil per a confirmar símptomes quan la malaltia ja està ben activa. No es necessita material ni equips especialitzats i triga uns minuts.
TESTS D’ANTICOSSOS O DE SEROLOGIA:
En aquest cas, no es busca el virus, sinó que es mira si, a la nostra sang, hi ha anticossos contra aquell virus en concret, cosa que significa que hi hem tingut contacte. Aquests anticossos són produïts pel nostre sistema immunitari (linfòcits T i B) i circulen per la nostra sang. Quan detecten un virus (normalment reconeixen les proteïnes de la càpsula), s’hi uneixen i l’inactiven, impedint que infecti cap cèl·lula cosa que, com ja sabem, és imprescindible perquè el virus es pugui multiplicar. No es necessita material ni equips especialitzats (només s’ha d’obtenir una goteta de sang) i triga uns minuts.
Els anticossos, també anomenats immunoglobulines, poden ser de dues classes: les immunoglobulines M (IgM) i les immunoglobulines G (IgG).
- IgM : Aquestes immunoglobulines són la primera defensa contra la infecció i són detectables en sang a partir dels 5-7 dies de l’entrada del virus. En trobem a la sang durant tota la malaltia però desapareixen uns dies, o unes poques setmanes, després que el virus desaparegui del nostre cos (ja estem curats).
- IgG: Aquestes immunoglobulines es comencen a detectar en sang quan la malaltia ja està avançada però la seva presència s’allarga uns mesos o potser alguns anys, això encara no se sap ben bé, després de la curació. Són les que ens proporcionen la “immunitat” que impedirà que tornem a caure malats per una infecció d’aquest virus o, si ens arribem a infectar, farà que la malaltia sigui més lleu.
Aquestes immunoglobulines són també les que es produeixen per acció de les vacunes.
De la combinació de totes aquestes proves, juntament amb els símptomes clínics, podem arribar a saber quina és la nostra posició respecte la malaltia:
- PCR+, IgM-, IgG – : Persona infectada de fa pocs dies, encara no té anticossos de cap mena. Ens hem de guiar pels símptomes per a saber si desenvolupa la malaltia i si serà greu o no. Pot encomanar encara que no tingui símptomes.
- PCR+, IgM+, IgG- : Persona infectada de fa més de 7 dies, està en plena infecció. Amb símptomes o sense símptomes. Pot encomanar encara que no tingui símptomes.
- PCR+, IgM+, IgG+: Persona en un estat avançat de la malaltia, sigui greu o lleu. Pot encomanar encara que no tingui símptomes.
- PCR-, IgM +, IgG+: Persona que acaba de passar la malaltia. Ja no té virus, i té IgG però encara té IgM, o sigui que fa poc que s’ha curat. Ja no encomana i té una certa immunitat per a noves infeccions.
- PCR-, IgM-, IgM+: Persona que ha passat la malaltia ja fa bastant de temps perquè li han desaparegut les IgM. Té immunitat llarga (duri el duri) per les IgG. Ja no encomana i té una certa immunitat per a noves infeccions.
- PCR-, IgM-, IgG-: Persona que no ha tingut contacte amb el virus i està exposada a contraure la malaltia ja que no ha desenvolupat cap mena d’immunitat. No encomana però es pot encomanar.
De la combinació i aplicació d’aquestes proves als diferents tipus de població, els experts poden saber qui està infectat i qui no, quantes persones han tingut la malaltia i han desenvolupat immunitat, i quantes no hi han tingut cap contacte i, per tant, estan completament desprotegides.
Tampoc se sap ben bé quan duren els anticossos a la nostra sang (la immunitat). Se suposa que uns quants mesos o fins a un any, com a altres coronavirus, però no se sap segur.
L’epidemiologia és una ciència molt interessant però molt complicada i necessita models matemàtics i estadístics complexos per a treure’n conclusions. Per això s’han de fer proves massives, per a tenir moltes dades.
La millor situació seria que un gran percentage de gent (60-70%) hagués passat la malaltia lleu o asimptomàtica i hagués desenvolupat immunitat (IgG+). Aquest gran nombre de persones immunes farien de tallafocs a l’expansió de la malaltia i els contagis disminuirien espectacularment (se’n diu immunitat grupal).
Si els contagis disminueixen perquè s’ha fet el confinament molt bé i no hi ha malalts perquè no hi ha hagut contacte amb el virus, la majoria de gent (>70%) serà vulnerable (IgG-) i, per tant, s’hauran de prendre precaucions fins que es trobi una vacuna que doni la immunitat que no s’ha adquirit encara.
Enllaços relacionats: